Bons dies. Sense expectatives. Neta i polida l’anima. Sense desig.
Viure, crear, fluir. Tot el que no és creació és afegit, superflu, sobrer.
Afegits més o menys necessaris per completar el procés de viure. També hi ha l’amor,
l’estimació a la companya, als familiars i amics que de manera agraïda, en uns, i necessària,
en l’altre, ens situen, emmarquen i defineixen. I que, també entenc, és una de
les emocions particulars i diferencials en la raça humana i tan necessària com
la creació, en termes individuals. Si crec en mi i creixo potser puc començar a
pensar en la raça i espècie de la que formo part i, fins hi tot, apareixi l’empatia
i em consideri un home social, situació que, de manera inconscient, evito i
gaudeixo. Dic de manera inconscient però em sembla que ho faig amb tota la
consciencia. En realitat és una decisió presa amb tots els sentits i amb el poc
enteniment o capacitat de raonar que practico. No visc a dalt de la muntanya
dels eremites visionaris. Ja no hi ha eremites; ja no quedant muntanyes. Els
parcs temàtics amb muntanyes de cartró pedra estan plenes de solitaris que es
creuen sense paraules ni mirades. Multituds de soledats.
Com que a poc a poc ho he anat acceptant ( és un espai on em trobo còmode ), la soledat a
la ciutat es transforma en un estat que assumeixo amb alegria i satisfacció. Ben
vingut al Club, dirà algú. No, com deia el parent del K Marx, en Grouxo, no puc
acceptar ser soci d’un club que accepta membres de discapacitats semblants a
les meves.
Transparència física en al vida
social. Convençut de la meva invisibilitat tot m’ho miro com un viatger mort,
com un fantasma d’altres segles. I és curiós el mirar. I és còmode, ho
repeteixo. Faig la meva travessa del desert. Un desert on he anat a parar per
convicció. Hi estic bé. La vida aquí, a la gran planura, és agradable i real;
els humans que habitem el no rés ens reconeixem i respectem les nostres
estades. ( Quin rotllo que m’estic escrivint! )
En fi... Avui m’he despertat
com molt net, o buit. Mentalment amb sensació de no anar enlloc, de poder
agafar el tren que vulgui, de ser un passavolant, de deixar passar el temps, de
passeig i de mirar. La sensació és ben real, i la realitat ben contraria: Un
dia com tots, ple de responsabilitats civils. Treballar, visites, confidències,
relacions socials bàsiques, menjar, dormir. 24 hores. Vaig aconseguint desdoblar-me.
El cos existeix en una vida irreal, la ment viu en el país de les idees
intemporals. Dos o tres o quatre plànols paral·lels. Infinits plànols paral·lels.
Capacitat per no desentonar en el mon dels humans mentre passejo en una dimensió
diferent ( La quarta, la quinta?) És indiferent el número. En realitat és un
mon propi. Em pregunto quanta gent viu en les mateixes condicions en que ho
faig jo...
Però també em pregunto per la
mentida, la, i les mentides que ens construïm per poder sobreviure. La poca transcendència
dels actes en el mon social fa que un acabi inventant aquests mons paral·lels. Potser
és una gran mentida, una il·lusió virtual, una creació de l’imaginació, del
cervell malalt. En realitat no m’importa. Com diu aquell “Mi jardin es lindo y
usted no me lo estropea...” Visc en un
somni, en una al·lucinació. La vida tampoc no te gaire sentit ( La que
comparteixo amb els socis de raça i espècie ) La certesa de la vida a mi, en
aquest moment, només me la donarà la mort, l’instant en que el meu cos i ment canviïn
de realitat, de forma. El segon en que l’ànima i l’energia es transformin i
modifiquin la realitat física i empírica per passar a un estat diferent. Aquest
moment serà la demostració de que he viscut i de que estic vivint. Poca cosa més.
I no tindré pas temps ni per notar-ho,
ni per saber-ho. I potser no importa el temps. El tic-tac s’haurà
acabat... Em resumeixo: Menys pre-ocupar-se i més actuar per gaudir dels pocs recursos
de que disposo. Prendre consciencia, més consciencia, del teu estat natural.
Vius en el planeta terra i en un entorn social humà. Revius en l’univers, en el
plànol de les idees. Amen...
