Nota a les cares.
El dibuix on hi han dues cares és una còpia/estudi de dues cares
que apareixen en un quadre de Velázquez (Vieja friendo huevos).
Les altres cares son imaginades o surten de retalls de
diaris. Això dels retalls és un vici, una reminiscència d’una síndrome Diogènica,
un perill per les sales d’espera que contenen revistes i diaris amb imatges que
puguin cridar-me l’atenció i que de manera discreta m’apropio i guardo en un magnífic
calaix de sastre ( o desastre ) on sovint
si vull trobar alguna cosa haig de buidar i remenar. En un temps de la
seva joventut, el meu germà gran, va omplir les parets d’una habitació, i de l’escala
per accedir-hi, de fotos siluetejades, uns quants metres quadrats de fotos… Essència
decorativa i memorística del seu temps, també, potser, afany de posseir, en un país
míser, la cultura del rock i pop europees i americanes que aquí només oloraves
i intuïes amb molta perseverança i esforç. Ara jo guardo en una carpeta aquest
impuls...Per tan, tot plegat son versions, el mateix que fan els músics amb cançons
d’altres. No tan sols son copies si no que ho modifico segons el meu criteri i
gust momentani. Versió. Per molt realista que sigui transformo, separo, obvio
de manera conscient detalls i de manera inconscient hi deixo una pàtina
personal i inigualable, entenent inigualable com a irrepetible perquè demà no
em sentiré com avui ni tinc ganes de repetir el que ja he fet. Com diu aquell :
“La coca cola siempre es igual, pero yo no, yo puedo cambiar”. El que si em
demano i em forço és a intentar variar el grau de la meva visió. No puc
assegurar que sigui un millora però si que vull que sigui un visió, acció i
obra amb un mínim de diferencia amb el fet immediatament anterior. A vegades és
connectar amb aspectes físics. Altres és buscar l’abstracció, el somni.
Nota als paisatges.
Seguin amb el meu monòleg escrit comentaré els paisatges. I
hauria d’especificar, com diuen els novel·listes, que tota semblança amb la
realitat és pura casualitat. Bé, no tanta casualitat; la memòria, l’organització
de la superfície del dibuix, la llum, les textures, etc., i també l’estat d’ànim
expliquen com d’impregnats quedem per el que veiem, o volem veure, per el que
aprenem i per l’experiència. Cada dia camino, miro obres d’altres artistes,
miro la tarda, miro el menjador i la cua que hi ha a la caixa del supermercat. Tot
això i les paraules i les frustracions i els desitjos...Els impressionistes
demanaven natura espai llum sortir. Aquest no és el meu cas. De moment, i en
general, gaudeixo tancat a casa posat davant del paper en blanc, i amb una idea bàsica formar l’obra només continguda i enquadrada, de moment, per les normes constructives que he
aprés, poques, i per l’intuició. Bé, el que volia dir, al principi, és que el
paisatge, per dir-ho d’alguna manera, és el que m’apropa més a l’abstracció. Invento
el paisatge. La traducció del meu estat anímic en un paisatge fa entenedores,
per mi, les meves inquietuds i, també, posa límits a l’inquietud. Però m’agradaria
trencar aquests límits i al mateix temps poder dominar-los.
El problema de rellegir és que em fa sentir ridícul i
pedant. La pedanteria, quan és malaltia, pertany a la joventut o a l’aprenentatge.
Com a bona malaltia té cura. El temps. El silenci oculta les mancances perquè
en el meu cas no és símbol de saviesa. Com que tinc ansietat per buidar-me
acabo en la pedanteria. Diuen que tot passa. Espero que això també. Una solució
encertada seria no llegir, que és el mateix que no tornar a mirar les obres que
un ha donat per acabades. Sé que si no faig un esforç no deixaré de
criticar-les i no seria el primer cop que acaben destrossades. Avui penso que l’esforç
necessari és mostrar-me.
