Tanco l’any de les morts. Massa
morts al meu costat...He llegit en un llibre. Des de l’última emprenyada la
senyora fosca va triar a la més propera de les poques amigues que tenia.
Després s’ha limitat a repartir agonia amb la forma malaltissa del cranc... Ja no cal protestar. Estic cansat. Reconec la derrota però no em
resigno i em costa acceptar l’accident, la casualitat, el que a tots ens
arribarà. No tinc ganes de portar el cap de dol ni de trobar un buit al meu
costat. Infantil! Com un nen malcriat no tolero la frustració, la sensació de
pèrdua...
Però ho deixo així. Tampoc no domino el
llenguatge impassible de la mort ni de la vida i espero la sorpresa sempre embolicada
de dolor. Sóc optimista: Encara sento el dolor.
L’any s’acabat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada